Instal·lació de programari

I. Introducció

Aquesta secció tracta sobre com s’instal·la programari en Linux, dirigit sobretot a nouvinguts des de Windows. Està orientat a ubuntu, però els fonaments són els mateixos per a qualsevol altra distribució moderna d'"Escriptori".

Bàsicament, hi ha dos formes d’instal·lar un programa:

1. Per mitjà d’un instal·lador executable
2. Compilant el codi font abans d’instal·lar

La primera forma és com el clàssic "setup.exe" de Windows: Un instal·lador binari. No obstant això, una distribució moderna ho posa molt més fàcil que Windows, com veurem.

La segona és un poc més complicada. Normalment no és difícil però sol portar una estona. És qüestió d’agafar-li el truc. Però no vos espanteu, cada vegada és menys necessari i/o més fàcil, perquè a l’augmentar el nombre d’usuaris augmenta el nombre d’empaquetadors-distribuïdors, informadors de fallades, professors i ajudants, traductors, inclús programadors aficionats. En general, açò redunda en benefici de l’usuari final que cada vegada està més prop de les versions "acabades d’enfornar", alhora que estes són cada vegada millors.

Llavors, quin és la millor forma d’instal·lar?

Depén...Aquí hem de mantindre un equilibri i pensar un poc abans d’actuar sobre què és el millor en cada cas. Jo diria que hi ha 4 factors, la seguretat que el programa serà estable en el nostre sistema, la facilitat d’instal·lació, la funcionalitat que esperem i la paciència que tinguem. Resumint i en primera aproximació:

El més segur i molt fàcil, perdent potser alguna funcionalitat d’un programa concret, però esperant que millorarà amb el temps --> Repos oficials.
Menys segur i prou fàcil, a la cerca de versions més recents o d’un programa que no està en els repos oficials--> Repos no oficials o paquets solts des d’internet (si és possible des de la pàgina oficial dels projectes, si es faciliten).
Molt segur i no fàcil, quan volem estar a l’última amb un programa concret que ens interessa especialment --> Compilar l’última versió estable d’un programa, després de descarregar el codi font des del seu lloc oficial.
Menys segur i no fàcil, quan volem tindre la versió de desenrotllament, per a avaluar-la i/o col·laborar amb el projecte --> Compilar les versions diàries el codi de les quals font baixem des del sistema de control de versions que utilitze el projecte.

On s’instal·len els programes?. Perquè no hi ha un directori cridat "Arxius de programa" ni res que se li parega.

Els programes s’instal·len... cada arxiu en el seu lloc. L’executable en el directori d’executables, les biblioteques en el directori de les biblioteques, les configuracions generals en el seu directori, les configuracions d’usuari, en el seu lloc, les icones en el seu lloc, la documentació en el seu lloc, etc. Perquè sí, un programa ben dissenyat repartirà arxius per tot el sistema.

Per què no tinc permisos per a fer el que jo vullga en el meu propi ordinador?

Els sistemes derivats d’UNIX, com GNU/Linux, estan dissenyats des de la seua base per a ser multiusuari. Hi ha un administrador i tants usuaris com este determine. En un ordinador personal, d’usuari únic, hi ha un administrador i un usuari. Els programes els hem de llançar "com a usuari". La gestió dels nostres arxius l’hem de fer també com a usuari. El que no podem fer com a usuari és, per exemple, instal·lar un arxiu executable en el sistema operatiu. Això només ho pot fer l’administrador. Si l’ordinador és teu, l’administrador eres tu, però no "tu usuari", sinó "tu administrador". Alguns nous usuaris pensen que açò és un destorb perquè implica introduir una contrasenya cada vegada que volem instal·lar quelcom. A mi em pareix molt més molest formatar, eliminar virus amb sospitosos antivirus de codi tancat, etc, només perquè a un "sistema operatiu" li dóna per executar un programa que fa coses roïnes sense que l’amo de l’ordinador ho haja instal·lat intencionadament.

A qui em puc queixar si instal·le’l un programa que no funciona?

Si és programari davall la GPL, no hi ha garantia. El programari s’oferix tal com és. Tens dret a estudiar el seu codi, a modificar-ho, a redistribuir-lo, a usar-ho en tants ordinadors com vullgues... però no hi ha garantia. No pots denunciar a ningú perquè no funcione. El programari lliure està basat en la confiança que les coses s’han fet el millor possible, i tot el món està invitat a participar en la seua millora i el seu desenrotllament.

Diversos modes d’afegir, eliminar o actualitzar aplicacions del sistema.

Tingues en compte que no totes les aplicacions disponibles per a Ubuntu estan disponibles per defecte per a ser instal·lades. Serà necessari habilitar la possibilitat d’instal·lar certes aplicacions de forma manual.

Els principals modes d’instal·lar aplicacions són:

El centre de programari d’Ubuntu. Una senzilla aplicació amb què podràs afegir o llevar paquets del teu sistema d’una manera molt senzilla.
El programa Synaptic. Amb Synaptic podràs tindre més control sobre els programes que instal·les en el sistema. Així com un nombre més gran d’ells. NOTA: De moment, Synaptic utilitza apt-get.
Els programes apt-get o aptitude. Estos són programes més avançats que s’executen en mode terminal. Són molt potents i et permeten també afegir i llevar aplicacions del sistema entre altres coses. (Aptitude és més complet que apt-get, recorda les llibreries descarregades i les desinstal·la si estan en desús). Per a veure l’ajuda de qualsevol programa que s’execute en mode terminal: (man nom_del_programa). Exemple: man aptitude
Paquets Deb. Els fitxers amb extensió .deb són paquets d’aplicacions ja preparats per a instal·lar-se d’una forma senzilla en el teu sistema Ubuntu.
Arxius binaris. Els arxius amb extensió .bin són els programes executables en Linux.
Arxius Run. Els arxius amb extensió .run solen ser els assistents per a la instal·lació en Linux.

Veurem ara cada un d’ells amb les seues particularitats.

Contingut

Per mitjà de programes

Hem de tindre en compte que només es pot tindre actiu un programa al mateix temps. Per exemple, si tenim obert el programa Synaptic no podrem usar aptitude.

El centre de programari d’Ubuntu

Fitxer:Anadir i llevar aplicaciones.png

El programa El centre de programari d’Ubuntu és la forma més senzilla en Ubuntu d’instal·lar o llevar programes. També és la més limitada.

Pots trobar el programa en Menú Aplicacions → Centre de programari d’Ubuntu

Centro de Softwate d’Ubuntu 1.jpg

(1) Per a instal·lar aplicacions selecciona una de les categories que es mostren en la pantalla principal del programa. de l’esquerra. D’esta manera s’actualitzarà la finestra mostrant en ella els programes disponibles d’eixa categoria. Ara només has de buscar el programa que vols instal·lar i polsar dos vegades sobre ell. La finestra mostrarà una descripció del mateix i et donarà l’opció d’instal·lar-ho polsant el botó Instal·lar.

(2) Si no saps en que secció es troba el programa que estàs buscant. Introduïx el nom de l’aplicació que desitges instal·lar en la caixa de busca de la part superior dreta. A mesura que vages escrivint el nom del programa s’anirà reduint la llista de candidats possibles, fins que dónes amb el que caminaves buscant.

(3) Polsant en la part esquerra en "Programari Instal·lat" accediràs a una llista de tots els programes que tens instal·lats en el sistema. Si desitges desinstal·lar algun d’ells. Només polsa dos vegades sobre ell i d’actualitzarà la finestra mostrant-te la descripció del programa i donant-te l’opció de desinstal·lar-lo.

Gestor de paquets Synaptic

Fitxer:(Menú) Gestor de paquets Synaptic.png

Synaptic és un avançat sistema per a instal·lar o eliminar aplicacions del teu sistema. L’entorn és gràfic, com en El centre de programari d’Ubuntu, però molt més potent. Amb Synaptic tens el control complet dels paquets (aplicacions) instal·lats en el teu sistema.

Per a executar Synaptic tria Sistema -> Administració -> Gestor de paquets Synaptic. Este gestor de paquets ens permetrà instal·lar, reinstal·lar i eliminar paquets d’una forma gràfica molt senzilla.

Synaptic.jpg

La pantalla de Synaptic està dividida en 4 seccions.

Les dos més importants són la llista de categories (1) en el costat esquerre i la dels paquets (3) en el costat dret.

Al seleccionar un paquet de la llista es mostrarà una descripció del mateix (4).

Synaptic marcar per a instalar.jpg

Per a instal·lar un paquet pots seleccionar una categoria, polsar amb el botó dret en el paquet desitjat i seleccionar “marcar per a instal·lar” o fer doble-clic en el nom del paquet.

Marca d’esta manera tots els paquets que desitges instal·lar en el sistema i polsa Aplicar per a procedir a la seua instal·lació. Synaptic descarregarà ara els paquets necessaris des dels reposadors en internet o des del CD d’instal·lació.

També pots usar el botó Buscar per a trobar els paquets que desitges instal·lar.

Buscar synaptic.jpg

Polsant en el botó de buscar, podrem realitzar busques de programes per mitjà del seu nom o descripció. Una vegada localitzat el programa que desitgem instal·lar fem doble clic sobre ell per a instal·lar-ho. Si volem eliminar un programa bastarà de polsar amb el botó dret damunt d’este i seleccionar eliminar o eliminar per complet.

Perquè s’apliquen els canvis és necessari polsar en el botó d’Aplicar.

El sistema d’instal·lació de programari en Ubuntu és molt potent i versàtil. Dins dels reposadors les aplicacions estan organitzades en "paquets". Cada paquet té altres de què depén per al seu funcionament correcte. Synaptic s’encarrega de resoldre estes dependències i instal·lar els paquets necessaris per tu. Però no sols això. En els paquets d’aplicacions també s’indiquen altres paquets que encara que no són necessaris perquè funcione l’aplicació que volem instal·lar si són d’utilitat. Estos són els "paquets recomanats".

Podem configurar Synaptic perquè considere eixos paquets "recomanats" com si anessen dependències i així els instal·larà també automàticament.

Arranca Synaptic i veu a Configuració -> Preferències, en la Pestanya General marca la casella "Considerar els paquets recomanats com si anessen dependències".

Captura.Synaptic.recomendados.jpg

aptitude i apt-get

Encara que podem instal·lar programes de forma gràfica com hem vist en els punts anteriors, sempre podem recórrer a la Terminal per a instal·lar qualsevol programa.

A molts usuaris -los esta opció els pot paréixer un poc més complicada i quelcom críptica. Res més lluny de la realitat; quan un s’acostuma és molt més còmode, fàcil i ràpid.

Hi ha dos formes d’instal·lar programes en mode text: amb aptitude i amb apt-get.

Ambdós programes són molt semblants, excepte en un detall: aptitude recorda les dependències que s’han aplicat en la instal·lació d’un paquet. Açò significa que si s’instal·la o actualitza una aplicació amb aptitude i després es vol desinstal·lar, aptitude esborrarà el programa junt amb totes les seues dependències (excepte si són usades per altres paquets). Si s’instal·la amb apt-get o amb entorn gràfic Synaptic, la desinstal·lació esborrarà només el paquet especificat, però no les dependències.

Ús

Obrim una Terminal via Aplicacions -> Accessoris -> Terminal.

Instalar paquets:

sue aptitude install <paquetes>

Desinstalar paquets:

sue aptitude remove <paquetes>

Desinstalar paquets (incloent arxius de configuració):

sue aptitude purge <paquetes>

Actualizar la llista de paquets disponibles:

sue aptitude update

Actualizar el sistema amb les actualitzacions de paquets disponibles:

sue aptitude upgrade

Obtener una llista d’opcions del comando:

sue aptitude help

Per a instal·lar paquets des de la línia de comandos també podem usar apt-get, encara que és preferible l’ús d’aptitude pel maneig de dependències.

Ací pots veure allò que s’ha explicat en format vídeo. Si desitges veure-ho en HD polsa ací.

Instal·lar paquets sense internet

En el cas que es vullga instal·lar algun programa en un ordinador sense Internet, és necessari descarregar els paquets en qüestió des d’un ordinador que sí que dispose d’una connexió, per mitjà del comando següent:

$ aptitude download <paquete>

D’estamanera es descarregarà el paquet dins del directori on ens trobem ( potser en la carpeta de l’usuari l’escriptori, etc ) calmencionar, que si descarreguem el paquet dins del directori personal no cal executar el comando amb permisos de root ja que, tenim permís d’escriptura dins del dit directori.

Una vegada descarregat el paquet es procedix a instal·lar:

$ sue dpkg -i nom_paquet

O bé fent doble clic sobre ell en la interfície gràfica.

Cal tindre en compte que si hi ha dependències, cal instal·lar estes primer. Per a solucionar i previndre els possibles problemes de dependències podem anar al Synaptic de l’equip amb internet, busquem el paquet que volem, fem clic dret sobre el paquet en qüestió, entrem en Propietats i seleccionem la pestanya de Dependències. Ací veiem els paquets que necessitem per a instal·lar degudament el paquet en l’equip sense internet.

Opcionalment també podem descarregar els discos de devien que contenen molts programes i paquets .deb el que els fa compatible amb Ubuntu, només entrem a orígens del programari i donem clic a afegir cd-rom.

Per mitjà d’arxius

Paquets Deb

Una altra forma d’instal·lar aplicacions en el sistema és per mitjà dels paquets ja preparats per a ser instal·lats i amb extensió .deb.

Per a instal·lar estos paquets només has de fer doble clic sobre el fitxer en el navegador Nautilus i automàticament es llançarà l’aplicació gdebi, que s’ocuparà d’instal·lar el paquet i buscar les dependències d’altres paquets que poguera necessitar per a la seua correcta instal·lació.

Si ho preferim, també es poden instal·lar per mitjà de la línia de comandos, per mitjà del comando dpkg:

sue dpkg -i <paquete>.deb

En este cas també caldrà instal·lar manualment les possibles dependències del paquet.

El mateix comando també es pot usar per a desinstal·lar el paquet:

sue dpkg -r <paquete>

Convertir paquets RPM a Deb

Algunes distribucions de GNU/Linux, com per exemple Xarxa Hat, SUSE i Mandriva, usen paquets .rpm, organitzats de manera diferent dels paquets .deb de Devien i Ubuntu.

Per a instal·lar estos paquets és necessari convertir-los abans al format .deb. Per a això s’usa l’aplicació alien, la qual es pot instal·lar per mitjà d’un dels mètodes explicats en este article. L’aplicació alien s’utilitza de la manera següent:

Obrim una Terminal (Aplicacions → Accessoris → Terminal) i executem la instrucció següent:

sue alien <paquete>.rpm

D’esta manera el programa crega un arxiu amb el nom del paquet, però amb extensió .deb, que es podrà instal·lar seguint l’explicació Paquets Deb.

Paquets Autopackage d’extensió. package) === Elprojecte [ http:autopackage.org//Autopackage naix] amb la idea de facilitar la instal·lació d’aplicacions en Linux independentment de la distribució i escriptori que usen. Per això molts projectes ho utilitzen, com per exemple Inkscape.

Instal·lar per primera vegada un arxiu d’extensió .package es molt senzill. N’hi ha prou amb seguir les següents indicacions (en la pagina del projecte també s’indica com).

Una vegada descarregat l’arxiu, hem de donar-li permisos d’execució, fer doble clic sobre l’arxiu i en l’avís en què pregunta Vol executar __ o veure el seu contingut? hem de fer clic a Executar. Una vegada fet açò, començarà l’instal·lador del programa Autopackage i del contingut del paquet. A l’instal·lar-seel programa Autopackage el, pròxim arxiu d’este tipus que desitges instal·lar bastarà de fer doble clic sobre ell sense necessitar fer res del que escriu anteriorment.

Arxius binaris

Els arxius amb extensió .bin són arxius binaris. No contenen un conjunt de programes o llibreries com els paquets, sinó que són el programa en si mateix. Normalment se solen distribuir davall este sistema programes comercials, que poden ser o no gratuïts, però que normalment no són lliures.

Quan descarreguem un arxiu d’este tipus i ho guardem en el sistema, no tindrà permís per a executar-se.

La primera cosa que hem de fer, per consegüent, és donar a eixe fitxer el permís per a executar-se. Despleguem el menú contextual de l’arxiu i triem l’opció Propietats. Seleccionem la pestanya Permisos i veurem que l’arxiu té permisos de lectura i escriptura per al propietari però no per a execució. Activem la casella per a donar permisos d’execució i tanquem la finestra.

200px 200px 200px

Ara que ja hem donat permís al fitxer per a poder executar-ho fes doble clic. Al fer-ho t’apareixerà una finestra donant-te diverses opcions. Elije executar.

400px

Per a realitzar açò mateix des d’una Terminal:

Damos permisos d’execució a l’arxiu:

sue chmod +x <nombre_binari>.bin

Instalamos l’arxiu binari:

sue ./<nombre_binari>.bin

Arxius Run

Els arxius .run són assistents, normalment gràfics, que ajuden a la instal·lació. Per a executar-los n’hi ha prou amb introduir en la Terminal:

sh ./<archivo>.run

Normalment, en el cas que necessite permisos de superusuari (també cridat administrador o root) demanarà la contrasenya; si no és així n’hi ha prou amb agregar l’orde sue abans del comando, amb la qual cosa quedaria així: ===

sue sh ./<archivo>.run

Compilar aplicacions a partir del codi font

A vegades es troben aplicacions que no proporcionen paquets d’instal·lació, i cal compilar a partir del codi font. Per a això, la primera cosa que hem de fer en Ubuntu és instal·lar un meta-paquet cridat build-essential, usant un dels mètodes explicats en este article.

En general, els passos que s’ha de seguir per a compilar una aplicació són els següents:

Descargar el codi font.
Descomprimir el codi, generalment està empaquetatge amb tar comprimit davall gzip (*.tar.gz) o bzip2 (*.tar.bz2).
Entrar en la carpeta creada al descomprimir el codi.
Ejecutar el script configure (servix per a comprovar les característiques del sistema que afecten la compilació, configurant la compilació segons estos valors, i crear l’arxiu makefile).
Ejecutar el comando make, encarregat de la compilació.
Ejecutar el comando sue make install, que instal·la l’aplicació en el sistema, o millor encara, instal·lar el paquet checkinstall, i executar sue checkinstall. Esta aplicació crega un paquet .deb de manera que no haja que compilar-ho la pròxima vegada, encara que no inclou la llista de dependències.

L’úsde checkinstall té també l’avantatge que el sistema tindrà constància dels programes instal·lats d’eixa forma, facilitant també el seu desinstal·lació.

Heus ací un exemple complet d’execució d’este procediment:

sue aptitude install libpanelapplet tar xvzf sensors-applet-0.5.1.tar.gz cd sensors-applet-0.5.1

$ ./configure --prefix=/usr

make sue checkinstall

FUENTE: http://www.guia-ubuntu.org/index.php?title=A%C3%B1adir_aplicacions

Veure també ==

Enllaços externs